A Víctor,
Han sigut molts anys, però ha estat tan curt!
Vam començar joves i junts vam créixer, madurar i evolucionar alhora, influenciant-nos conscientment l’un a l’altre, ja que junts féiem el mateix camí. Un gran encert. La millor decisió de la nostra vida. Però, desafortunadament, aquest camí, aquesta vida que feliçment compartíem, s’ha acabat per sempre i el teu buit em trenca el cor.
Jo encara no m’ho crec. La teua absència sembla un malson, un estat transitori que haja d’acabar en qualsevol moment. Però no, no és un malson, la teua pèrdua és la crua realitat i res no la podrà compensar.
Junts hem tingut moltes alegries, hem viscut molt bons moments, hem tingut els nostres benvolguts fills, les nostres perles, i alguna que altra dificultat. Però hem sigut molt feliços. Ens hem estimat, ens hem valorat i ens hem respectat.
Teníem els mateixos ideals, els mateixos somnis, i moltes il·lusions, moltes de les quals hem aconseguit, però encara ens en quedaven per complir, i ara, malauradament, ja no es compliran. Tot s’ha acabat, i encara que la teua presència a casa es fa palesa tothora, ja només vius en la ment dels qui tant t’hem estimat i t’estimem, en el record. Ara, sense tu, res és ni serà mai el mateix.
Fa dos anys va començar la tempesta, primer caigueres malalt tu, després jo i finalment tu te n’has anat. I te n’has anat sense esperar-ho, sense acomiadar-te. La mort ja no és aquella cosa que passa als altres. I cal nodrir-se de les lliçons que s’aprenen dels mals moments, els quals et permeten saber qui ets, quins són els teus límits i com és la gent que tens al teu voltant.
En una de les teues novel·les escrivies que l’atzar tria unes persones o unes altres, al seu capritx, i els capgira la vida, de sobte, en un segon, que és l’instrument amb què s’acompleix el destí de les persones. Un destí que deu estar escrit, qui sap on, des del mateix moment del naixement. Pot ser sí, l’atzar, el destí, la sort…, i aquesta vegada t’ha triat a tu, a nosaltres i no hi podem fer res.
Tu sempre deies que la nostra vida era com un ciri encés que es va consumint lentament i que quan el ciri s’acaba, tot s’acaba. Sí, potser tenies raó, però crec que el teu ciri, una mica afeblit, encara no s’havia acabat, et quedaven moltes coses a fer i teníem molts projectes, però una ventada forta, de sobte, el va apagar. La natura ens ha jugat una mala passada.
Del meu ciri, no sé el que quedarà però la tempesta continua, així que, no sé si el vent també l’apagarà o deixarà que a poc a poc el ciri es consumisca.
Trudis
Autora: Gertru Grau
