La 1a Conferència Mundial sobre el Clima es va celebrar en 1979 en Ginebra. Després han hagut 24 COP organitzades per l’ONU al més alt nivell i entre elles s’han intercalat infinitat de simposis i congressos. La gràfica del CO2, el principal gas d’efecte hivernacle, mostra clarament de què han servit tantíssimes reunions i mesures tan especulatives com el mercat de drets d’emissions…
Sabem perfectament quines són les causes de l’escalfament i en coneixem bé les solucions, però, després de 40 anys de marejar la perdiu, encara no s’apliquen. En conseqüència, hem superat les 415 ppm (la concentració normal abans de la Revolució Industrial era de 280), la temperatura mitjana ha pujat ja 1,1ºC i cada vegada estem pitjor, amb més onades de calor, sequeres, pluges torrencials, inundacions, plagues, etc. A més, hem desembocat en l’emergència climàtica perquè la fusió dels gels de Groenlàndia, de l’Àrtic, de la tundra i uns altres pot provocar una retroalimentació1 que dispare les temperatures d’una forma irreversible.
També sabem que els acords no avancen perquè els governs són còmplices o no s’atreveixen a enfrontar-se als interessos avariciosos, antiecològics i curtterministes de les grans petrolieres, carboneres, gasistes, automobilístiques, elèctriques, etc., que recapten bilions de dòlars cada any (més que la majoria de governs), financen lobbys negacionistes que tornen a créixer amb l’auge de l’extrema dreta i mitjançant la seua omnipresent publicitat manipulen i enganyen l’opinió pública.
