No sé què dir. No sé per on començar ni com eixiran aquestes línies. Porte dues setmanes plantejant-me si escriure o no aquesta opinió, però, finalment, no ho he pogut evitar.
Algunes de les persones que heu llegit les poques opinions que m’he atrevit a escriure sabreu que durant els últims quasi 4 anys he format part de l’equip de correctores de Diari La Veu. D’altres tantes no en tindreu ni idea. Algunes pensareu que soc la que, de tant en tant, escriu alguna cosa d’esports o de música…
Bé, soc un poc tot això.
Diari La Veu m’ha permés durant tot aquest temps dur a terme un seguit de coses que mai de la vida no m’hauria imaginat. Des de conéixer persones de la talla de Mónica Oltra o Joan Baldoví fins a entrevistar els Manel, dels quals soc molt fan. Des d’escriure croniquetes d’algun festival de música fins a contar com els equips valencians feien gestes en guanyar diversos títols els darrers anys.
Per a una persona com jo, que no soc periodista i no estic acostumada a veure el meu nom en públic, obrir el diari amb una notícia escrita per mi era inimaginable. I ha passat. Per a una persona com jo, escriure una opinió expressant els meus sentiments i que la llegiren més de 6.000 persones era impensable. I també ha passat. Jo en la vida no coneixeré tanta gent…
Aquestes coses no m’haurien passat mai si no haguera treballat en aquest diari. Alguns pensaran que és una estupidesa, que no és important, que és una anècdota… I, evidentment, de tota la història de Diari La Veu, ho és. Òbviament, a tota la resta de periodistes tothom els i les coneix més que a mi i els han llegit 20.000 voltes més, però la il·lusió que m’ha fet quan ha eixit una cosa meua no es pot explicar amb paraules.
Hui això s’acaba. Hui serà el meu últim text al diari. Divendres vaig corregir el meu últim text. Ahir vaig xafar la redacció del carrer de l’Hospital de València per última vegada en la vida. Les dues últimes setmanes sabent que acabava han sigut dures, però hui és definitiu. Hui acabem.
Als meus companys, que més que companys són la meua família, els seguiré veient. Seguirem xarrant i rient com fins ara. Però ja no serà igual. Ja no estarem 8-10 hores tots els dies junts. Ja no farem un diari. Ja no farem informació en valencià els 365 dies de l’any. Ja no serem Diari La Veu…
I fa molta llàstima perquè, tot i que no haja funcionat com esperàvem, sempre creuré que aquest projecte pagava la pena. Sempre creuré que som necessaris. Sempre creuré que ens hem deixat les banyes perquè eixira bé. No ha pogut ser, però em quede amb els quasi 4 anys que he viscut aquesta experiència que mai no oblidaré.
Moltíssimes gràcies. Fins sempre.
