Any rere any quan arriba el 25 de novembre recordem i recomptem les dones assassinades per violència de gènere. Cert és que a molts llocs, i al nostre poble en concret, cada mes es fa un minut de silenci al ple de l’ajuntament quan hi ha un assassinat (i malauradament tots els mesos es fa el minut de silenci) a més de concentracions, manifests, mocions, articles… La societat i les institucions estan presents cada dia més i això està molt bé, però (sempre hi ha un però) cal afegir, reivindicar i exigir propostes resolutives des del teixit social i l’àmbit polític.
La violència masclista és l’extrem de la desigualtat d’aquesta societat patriarcal. La solució passa pel canvi de societat i, perquè això arribe, cal treballar des de xicotets canvis i progressos dia a dia, des de casa, des de les escoles, des dels ajuntaments i governs, des del carrer.
A les institucions públiques també s’ha avançat amb passos legislatius i administratius. Pacte Estatal contra la Violència de Gènere, Pacte Valencià contra la Violència de Gènere, regidories d’igualtat, agents d’igualtat, pressupostos inclusius, campanyes institucionals, educació afectivosexual i coeducació, foment d’associacions de dones, consells de les dones, etc.
Des de la societat, les dones estem trobant espais on poder treballar la igualtat. En poc temps s’han format associacions i grups de dones a escala local, comarcal i supracomarcal. Esta és una molt bona notícia i el treball conjunt de totes és imprescindible, des la sororitat i les diferències cap al treball en comú.
Però el camí restant és molt llarg i la implicació de cada persona és fonamental. La lluita contra les desigualtats i les violències no és cosa de dones; hi hem de participar totes i tots.
A l’extrem de la violència masclista estan els assassinats i les violacions que les dones patim, però no s’ha d’oblidar tota la violència que es genera en estadis anteriors: en la publicitat, en les relacions tòxiques, en els micromasclismes arrelats en la nostra quotidianitat, en els carrers que ens desprotegeixen, des dels treballs on ens assetgen, en Internet on hi ha tanta violència i pornografia a l’abast de menors…
No és intranscendent la proliferació de “manadas” que estem veient entre la gent més jove. Les relacions de “control” entre parelles joves estan per tot arreu. I poc podrem fer si part de la societat s’escandalitza i rebutja programes d’educació afectivosexual on es parla amb claredat de relacions sexuals sanes, mentre es giren de cul davant l’accés a contingut pornogràfic violent accessible a menors en Internet. Poc podem fer si seguim consentint festes on el jovent balla a ritme de lletres de cançons que incentiven i normalitzen les desigualtats, el sexisme i la violència. Poc podem fer si se segueix consumint i permetent prostitució a qualsevol lloc i espai.
Pense que cal seguir des dels espais de cadascú de nosaltres per minvar fins a eradicar aquestes coses. Comencem per accions xicotetes i fàcils: declarem el nostre poble lliure de tràfic de persones i prostitució; eliminem de discomòbils i festes les cançons amb lletres sexistes, evitem el consum indiscriminat de pornografia dels nostres menors. Xicotetes accions, grans reptes!
I que l’any vinent es puguen oferir i omplir cursets de “com no agredir les dones” en lloc de “curs d’autodefensa femenina” perquè jo no vull haver de defensar-me, vull que no m’agredisquen.
